La independització dels comtats Quan Lluís el Piadós va morir, a mitjan segle IX, l'imperi Carolingi va entrar en decadència. Aleshores, els comtes van intentar convertir en seves les terres concedides pels monarques francs. En aquesta situació, Carles el Calb, successor de Lluís, va preferir nomenar un representant de la noblesa del país, Guifré I el Pelós, com a comte d'Urgell i Cerdanya. La seva fidelitat a la monarquia carolíngia li va valer, poc després, l'afegit dels comtats de Barcelona i Girona. D'aquesta manera, la majoria dels comtats de la Marca Hispànica van quedar unificats sota una mateixa família comtal, amb el predomini del comtat de Barcelona. Uns quants anys més tard, la corona dels francs va ser ocupada per un personatge que no fou reconegut pels comtes catalans. Aleshores, Guifré va prendre la iniciativa de repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès, Osona i el Bages. A la seva mort, els seus fills es van repartir els seus dominis, donant pas a una successió hereditària de la dignitat comtal, primer pas cap a la independència dels comtats. Governats per descendents de Guifré, els comtats d'Urgell, la Cerdanya, Besalú i, sobretot, Barcelona es van anar estenent. A més d'això, els comtes van intentar independitzar els seus bisbats de l'arquebisbat de Narbona. Alguns monestirs, com els de Cuixà, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, van passar a dependre directament de Roma. El saqueig d'Almansor a Barcelona, el 985, va accelerar el procés d'independització dels comtats catalans. Aleshores, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependència.