Hispanoamèrica al segle XVIII Amb l'ocupació de Califòrnia (1769), l'imperi espanyol a Amèrica va assolir la seva màxima extensió. Abastava els territoris compresos entre Califòrnia, Texas i la Florida, al nord, i l'extrem sud del continent, a més de la major part de les illes del Carib. Les altres potències colonials amb presència a Amèrica eren Portugal (que dominava el Brasil), la Gran Bretanya, França i els Països Baixos. L'Amèrica hispana s'organitzava políticament a través dels virregnats, governats per un virrei. Els més antics eren els de Nova Espanya (Mèxic), fundat el 1535, i el Perú (1543). Ja al segle XVIII es van crear els virregnats de Nova Granada, amb seu a Santa Fe de Bogotà (1717) i Riu de la Plata, amb seu a Montevideo (1776). Altres àmbits de govern de menor rang eren les audiències i les capitanies generals. Els virreis eren funcionaris d'origen peninsular, i el seus anys de govern eren limitats. Durant el darrer terç del segle, va augmentar el control de la monarquia sobre tots els àmbits de govern americans. La societat americana s'estructurava sobre una base racial. Els alts funcionaris i els comerciants amb Espanya eren d'origen peninsular. Els criolls, descendents dels colonitzadors, disposaven de grans propietats i constituïen la minoria dirigent. Per sota seu se situaven mestissos, indis, mulats i negres, majoritàriament esclaus. El seu repartiment territorial era divers: en aquells àmbits en què la població indígena havia estat fortament delmada pels efectes de la conquesta, com al Carib, ben aviat va ser substituïda per mà d'obra esclava d'origen africà; per contra, en les zones on va mantenir un fort pes demogràfic, com als altiplans de Mèxic i el Perú, indis i mestissos constituïen els grups més nombrosos. Cap al 1700, la població total d'Hispanoamèrica era de poc més de deu milions d'habitants, 500.000 dels quals eren d'origen europeu. Al llarg del segle augmentà considerablement, però. Així, cap al 1825, la població hispanoamericana se situava al voltant dels vint-i-tres milions d'habitants ; poc més de tres milions eren blancs. L'economia colonial americana es va fonamentar, en una primera fase, en l'exportació de metalls preciosos (sobretot plata) a la península. Tanmateix, el progressiu esgotament de les grans mines (com Potosí i Zacatecas), va obligar a reorientar l'economia del continent cap a l'agricultura i la ramaderia. Aquest procés es va consolidar al llarg del segle XVII. Així, Hispanoamèrica es va convertir en la principal exportadora a la península de productes tropicals (canya de sucre, cacau, cotó i tabac), matèries tintòries i medicinals i cuirs no treballats. Els impostos sobre el comerç colonial constituïen una de les principals fonts d'ingressos de la corona. La liberalització del comerç amb Amèrica (1778) va permetre el comerç directe des dels ports catalans. Les exportacions catalanes no van parar de créixer en els anys següents. Catalunya exportava productes agraris (sobretot vins i aiguardents, però també oli i fruita seca) i manufacturats (estampats de cotó, teixits de llana i seda, paper i productes metal·lúrgics). El control polític i econòmic per part de la metròpoli va generar un fort malestar entre la minoria criolla. Aquest col·lectiu va encapçalar la lluita per la independència durant el primer quart del segle XIX.