L'expulsió dels moriscos Els moriscos eren els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir restar al territori mitjançant capitulacions. A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 8.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d'un terç dels habitants del regne, i a l'Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals. A la Corona de Castella eren poc més de 100.000, amb una presència important a Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous. A la Corona d'Aragó, els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura. Tot i que formalment cristianitzats, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis ¿llengua, costums, vestits, etc. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d'Aragó, es trobessin en un procés força avançat d'assimilació cultural. Defensats pels seus senyors cristians, que n'obtenien importants rendes, van ser víctimes de diverses explosions xenòfobes durant el segle XVI, en especial al País Valencià. A la Corona de Castella havien estat dispersats després de la revolta de las Alpujarras (1568-1570); allí, els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers. L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. Ja el 1610 es va fer l'expulsió dels moriscos dels altres territoris. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscos del bisbat de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Per al conjunt peninsular es dóna la xifra de 273.000. La seva sort va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d'Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l'expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on consta que alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria. Són conegudes les aportacions tecnològiques i culturals de diverses comunitats morisques establertes al Magrib. Per als regnes hispànics, l'expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l'ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma. Al Regne de València, però, la mesura va provocar una greu crisi econòmica, que no es va poder superar plenament fins a la fi del segle. La repoblació del regne va consolidar un model social fortament feudalitzat. Paradoxalment, la noblesa va confirmar el seu poder econòmic, mentre la burgesia de les ciutats en va resultar molt afeblida. Les contradiccions de la societat valenciana es van expressar en la revolta de la Segona Germania (1693).